martes, 17 de enero de 2012

Teo i les escoletes de Gandia

Article d'opinió de l'Assemblea 15M Safor-Valldigna, publicat a LAS PROVINCIAS, EL 12/01/12

Per Marc Bañuls,

Aquesta història no està basada en fet reals, però pròximament, si les coses no canvien, ho estarà. Jo tinc un amic, un amic molt petit. Té tres anys, viu a Gandia i el seu nom és Teo, igual que el xiquet de la sèrie de llibres i televisió. Aquest amic, sent un “nano” ja té una història prou trista que contar.
Teo anava tots els dies, agafat de la mà de la seua mare, a l’escoleta municipal infantil del Raval de Gandia, barri on viu. A l’escoleta tenia un munt d’amiguets amb els que jugava, aprenia a dibuixar,etc... Malgrat això, des de fa uns dies el Teo ja no veu els seus amiguets. Fa dies que sa mare no el porta de la mà a l’escoleta. No és que hagen tancat l’escoleta, és que l’han privatitzada. Els seus pares, que estan a l’atur, no poden fer front a la pujada de la matrícula i les taxes que han sofert les escoletes al quedar adjudicades a una empresa privada. Ara el Teo passa el dia en casa, avorrit dels seus joguets, la televisió...
Realment la història d’aquest xiquet és ben trista. I el màxim responsable d’aquesta història és l’ajuntament de Gandia, capitanejat per Arturo Torró. El govern municipal considera que, aprofitant l’època nadalenca, és més important arreplegar les estrenes de les empreses privades que competeixen per fer-se amb el control de les escoletes, que l’educació dels nostres infants. Les xiquetes i els xiquets, al igual que els joves i els adults, es mereixen una educació, encara que sigui d’aprendre a dibuixar i fer trencaclosques, en condicions. I una educació en condicions és una educació pública, una educació que no està sotmesa als interessos dels diners, per fer negoci... És una educació que no es base en quins llapis són més barats, sinó en fer que els xiquets aprenguin a utilitzar els llapis.
A més, aquesta història inclou també a molts altres actors. Entre ells, els mestres i mestresses que treballaven a les escoletes, que davant la privatització d’aquestes, veuran retallades les seues nòmines o es veuran directament al carrer (“Ahora, empleo”, deien) per la reducció de costos. Això és al que aboca la privatització: a la reducció de costos. A jugar amb les famílies, bé sigui amb l’educació dels fills on bé amb el seu sou. I per jugar, ja estan les escoletes, quina paradoxa.

Per això, des d’aquestes línies, faig una crida a tota la ciutadania de Gandia i, en especial, als treballadors de les escoletes, a sumar-se a les reivindicacions que l’Assemblea 15 Safor-Valldigna. Alguns pares i mares ja estan fent-ho, sumant-se a l’esforç per recollir signatures per exigir el que és de dret: una educació pública i de qualitat. Ja hem sumat més de 3.000 signatures, 3.000 voluntats perquè la escola plural, democràtica, igualitària, justa, inclusiva i vertebradora, que ha de ser la escola pública, no deixe de ser-ho, passant a mans de la gestió privada.

Animem al professorat a que es s’autoorganitze i a les mares i pares a recolzar-los. Perquè el compromís per una educació pública suposa una societat de futur lliure, difícilment manipulable i democràtica, hem de rebutjar aquesta errada que ens durà conseqüències que arrosegaran les generacions futures. Estem a temps, aturem la privatització. Nosaltres no dubtarem em fer-ho. Suma’t signant al nostre bloc: acampadagandia.blogspot.com

No hay comentarios:

Publicar un comentario